Some text..
Què busquem quan agafem una novel·la?
És aquesta una qüestió important. Més enllà de les definicions formals i de les circumscripcions en categories, la pregunta per la novel·la ha d'inquirir en la intenció d'aquesta. Concretament, deixar de banda l'objectiu de l'autor per així aproximar-se al lector, qui rep l'escrit de forma, aparentment, passiva. És de sentit comú: el lector rep el que l'autor li dóna. Però, quina autoritat té realment l'autor sobre el seu text, sobre les paraules mateixes, sobre el seu efecte? Quin és l'efecte que el relat provoca en qui es troba amb ell? Més aviat, què fa el lector amb la novel·la? Arriba a donar-se tal transmutació?
És aquesta la manera d'arribar, veritablement, al que és en si la novel·la. Novel·la és buit, espai, base. Una novel·la sempre queda incompleta, doncs és al lector a qui se li encomana la tasca de concloure-la. Tanmateix, també aquesta empresa està condemnada al fracàs: més enllà de l'embolcall d'argument, personatge i diàlegs, la novel·la és essencialment oberta. No sols en el sentit d'oberta a la interpretació, sinó, principalment, d'oberta a la reflexió. El flux del pensament no té límit, a banda de la fi material de la ment. Mai queda acabat, ni tan sols quan arriba la mort. És una constant elaboració, diàleg, rebatiment. Pensament és construcció i, per tant, també de-construcció, transformació, substitució. El pensament mai és definitiu, doncs el subjecte pensant tampoc mai ho arriba a ser.
No ha de prioritzar-se tant el que diu la novel·la com el que pot arribar a crear-se amb aquest missatge; més correctament, amb la interpretació d'aquest missatge. Interpretació i, conseqüentment, elaboració són úniques a cada lector, doncs els pensaments i impressions que li susciten, el moment en què es donen, la seva posició en la cadena reflexiva de l'individu i el seu potencial són quelcom irrepetible.
Sovint, en una novel·la es busca emoció. Una espècie de jovialitat, pel que fa a l'ímpetu: sentir les emocions dels personatges com a pròpies, de la forma més intensa possible. Potser projectar-se en els personatges, sempre lliurar-se a un torrent d'emocions: transferència i generació. La tristesa d'un personatge inserida dins el cor extern, aliè, indiferent del lector; el naixement d'una expectació per saber el destí d'algú que, fins el moment de seure a llegir, havia estat un total desconegut, algú inexistent.
Emperò, aquesta experiència de la novel·la és efímera. Està destinada a la desintegració, a esdevenir pols que s'esvaeix entre el vent. És cert que la novel·la no sempre acaba amb la pàgina final: molts cops segueix viva dins el cor del lector i, de vegades, durant un llarg període de temps. Pot, fins i tot, ressorgir quan semblava completament sepultada. Els personatges se li segueixen apareixent com fantasmes del llibre a què pertanyen, les repeticions fragmentàries de les seves històries s'entrelliguen amb els pensaments de l'ara no-lector, es donen plantejaments de fortunes alternatives per aquells que acabaren malament - o no tan bé com s'esperava -. No obstant, de forma inevitable, una determinada novel·la sempre acabarà perdent el seu vigor original. La força amb què lector i obra s'adreçaven mútuament es debilita, fins quedar com a simple record. És en aquest moment que entra una nova novel·la, i el procés torna a començar com si del primer cop es tractés. Nous personatges, nous conflictes, noves expectatives. Història rere història, amb cada novel·la que llegim.
Òbviament que la novel·la no pot ser definitiva. Doncs això implicaria que seria única, que tan bon punt fos llegida cap altra podria arribar a un lector que seria desafortunat, en no poder conèixer més que una unitat, en sols poder conèixer una primera vegada. La lectura ha de renovar-se, de la mateixa manera que ha de fer-ho el pensament. Cap d'aquestes dues accions ha de quedar estancada en un punt mort, sòlid, rígid. Així doncs, és la manera en què es dona la inexorable renovació la que ha de ser examinada. Què suposa aquest canvi? On queda el que és deixat enrere?
Mentre que l'aspecte extern de la novel·la - argument, personatges - s'extingeix en substituir-se les emocions per altres de noves, els arguments i personatges pels del següent llibre, l'interior existeix com a provocació. Potser aquesta provocació també és consumida, però el seu efecte queda, definitivament, obert. En el seu interior, una novel·la és una provocació a pensar. I un pensament, en deixar pas a un de nou, mai queda tancat. Sempre pot reprendre's, ja sigui exactament per on s'havia deixat o des d'una perspectiva radicalment diferent. Contràriament a les unitats dels personatges i de les històries, els pensaments mai estan aïllats, sinó que teixeixen una xarxa. Es complementen, s'enfronten; s'interconnecten. És per això que sempre estan oberts: a noves relacions, a noves associacions.
I és aquesta qualitat el que converteix la lectura en quelcom genuïnament actiu. No és sols recepció d'una història. Es tracta de l'elaboració del pensament. D'aquesta manera, hi ha en ella una transcendència inherent. La novel·la és, immanentment, oberta.
Novel·la oberta és una zine per recollir reflexions al voltant d'obres literàries. El seu objectiu no és tant proporcionar ressenyes com expressar idees derivades dels textos llegits. Els articles aspiren a suscitar una reflexió en qui els llegeixi, per així mantenir obertes les novel·les discutides.
Poden trobar-se còpies en paper passejant pels carrers de Barcelona i rodalies.
La zine no compta amb una periodicitat. Els números són publicats quan s'ha escrit la quantitat necessària d'articles.